La Làmpara de la Unió

/La Làmpara de la Unió
La Làmpara de la Unió2018-12-21T00:21:58+00:00
Una obra artística construïda per Mariner, una de les empreses més prestigioses i internacionals

La gran làmpara del Teatre Unió Musical de Llíria:

una història de rivalitats i luxe en temps de la fam

El pròxim dissabte tindrà lloc a la Unió Musical de Llíria el concert de Nadal de la Banda Simfònica que a més enguany celebrarà la inauguració de les obres de renovació i ampliació del seu escenari. Per tal motiu, durant aquests dies s’ha baixat la monumental i artística làmpara que presideix el saló del teatre per a netejar-la i canviar a il·luminació led les seues 150 bombetes per tal que la llum siga més intensa i tinga millor eficiència energètica.

Aquesta luxosa làmpara de bronze amb un pes de 1.000 quilos és de grans proporcions ja que té una altura de 4,50 metres i un diàmetre de 3,25 metres i està formada  per 13.000 llàgrimes tallades de fi cristall de Florència. Cal destacar els deu canelobres de tres braços amb escultures de muses que rodegen la làmpara i que cadascú té un pes de 35 quilos. A més la làmpara té una magnífica  decoració a base de filigranes i flors de cristall, bronze i espills tallats que des de baix no es poden apreciar en tot el seu esplendor. També està rematada per una gran corona de bronze amb  decoració de fulles i espills que tenen incrustades cristalls a mode de pedres precioses. A causa de les seues  dimensions se sol baixar del sostre del teatre  de tard en tard, ja que a més es fa de manera manual, a través d’un torn tradicional i un sistema de cables metàl·lics. La baixada és tan lenta que quasi dura una hora. En els últims 26 anys sols s’ha baixat tres vegades: quan es restaurà el teatre en 1992, per als actes del centenari de la societat en el 2001 i per al concert extraordinari que oferí Zubin Mehta amb la Banda Simfònica en el 2013.

La làmpara es va penjar al teatre en 1952 i fou dissenyada amb exclusivitat pel millor artista de  làmpares del moment, Enrique Mariner Saurí, i construïda pel seu taller. L’empresa Mariner  es va fundar el 1893 i allà pels anys cinquanta ja tenia un prestigi internacional, fins al punt d’estar considerada una de les fàbriques  de làmpares més exclusives del món. Aquesta luxosa làmpara elaborada artesanalment amb materials nobles és una de les històriques i de les  millors obres artístiques creades per  Mariner.

Així, en els luxosos catàlegs que aquesta empresa ha publicat a nivell internacional solen seleccionar la làmpara de la Unió com una de les obres referents d’aquesta prestigiosa empresa. Inclús en el catàleg que publicaren en 1968 per celebrar el 75 aniversari de la fundació de l’empresa posaren en la portada aquesta magnífica làmpara. A pesar dels anys transcorreguts, i enguany celebren el 125 aniversari de la fundació de l’empresa,  en la seua pàgina web encara fan destacar la làmpara de la Unió d’entre les més monumentals que han fabricat a nivell internacional, com ho podem comprovar en el següent text:

“Edificios públicos y privados, hoteles, palacios, templos y teatros de los más recónditos lugares de todo el mundo, muchos de ellos de resonancia universal, albergan hoy muebles y lámparas de MARINER, como las piezas expresamente creadas para el Capitolio del Estado (Pensilvania), el Palacio Imperial (Tokio), el Patriarcado Armenio (Jerusalén), el Teatro Monumental Rebekah Harkness (Nueva York), La Unión Musical (Lliria, España), el Hotel Doral Beach (Miami), el aeropuerto de Argel, la Residencia Oficial de Bata y la sala de Prensa del Aeropuerto de Malabo (Guinea Ecuatorial), la Residencia Oficial de Chechenia o las oficinas de una compañía petrolífera (Angola)”.

La làmpara al pati de butaques del teatre quan fou penjada en 1952. El primer de la dreta és l'artista que la dissenyà, Enrique Mariner Saurí.
La làmpara al pati de butaques del teatre quan fou penjada en 1952. El primer de la dreta és l’artista que la dissenyà, Enrique Mariner Saurí.
La làmpara porta 150 bombetes de llum de led (foto Iratxo Atzi).
La làmpara porta 150 bombetes de llum de led (foto Iratxo Atzi).

Però aquesta làmpara de la Unió, que competeix amb les làmpares de llocs molt luxosos i exclusius a nivell mundial, té una història bastant desconeguda. El preu de cost de la làmpara l’any 1952 i dels sis canelobres de la sala del teatre amb escultures de muses i sis braços de bronze fou de  quasi 500.000 pessetes, una vertadera fortuna per a l’època, però el més curiós és que fou finançada per subscripció popular. Per tal motiu es formà una comissió de dones voluntàries que cada setmana durant més de dos anys visitaven les cases de les famílies unioneres per a recollir el donatiu que humilment podien aportar per tal de sufragar la làmpara. Les famílies més humils donaven algunes aguiletes (moneda de 5 cèntims de pesseta) o com a màxim alguns xavos (moneda de 10 cèntims de pesseta). Sols les famílies més acomodades podien donar algunes pessetes, ja que cal recordar que el salari mig a Espanya d’un jornaler agrícola en l’any 1953 era de 23 pessetes diàries. Tot aquest procés de participació popular en el finançament d’una gran làmpara de luxe va ocórrer uns anys després de finalitzar el període de la postguerra, en un temps marcat per la fam i l’estraperlo, quan  la vida per a les classes populars era molt difícil i encara hi havia moltes mancances per a poder sobreviure. Però molt lentament començaven a passar els temps més durs caracteritzats per les cartilles de  racionament d’aliments que foren suprimides en juny de 1952.  Ara la gent començava a poder respirar un poc millor. Els aprovisionaments començaven a millorar gràcies a l’ajuda americana i l’amenaça de la fam remetia, encara que tardaria en desaparèixer del tot. També cal recordar que la Llíria dels anys cinquanta era una ciutat estancada tant demogràficament com econòmicament, amb un urbanisme i infraestructures pròpies del segle XIX.  

  Però després de la dura postguerra, de la cruel repressió i de la falta de llibertats, hi havia una gran necessitat de refer els espais de sociabilitat i els teatres i els cines de les societats musicals de Llíria es convertiren en els centres principals per a l’oci i la necessària evasió, no solament de la gent de Llíria, sinó també d’una bona part dels pobles de la comarca Camp de Túria. Per aquests motius, durant els anys quaranta els anteriors teatres de les dues societats començaren a viure una època  d’esplendor en quant a les activitats de les bandes, quadres artístics i cines, el que animà a construir uns nous teatres amb major capacitat. Així, els beneficis continuaren augmentant i serviren per a pagar el deute de la construcció i finançar tota l’activitat musical de les societats. Justament uns dies després d’estrenar la làmpara es projectà per primera vegada al cine de la Unió la mítica pel·lícula Lo que el viento se llevó,  censurada tantes vegades pel franquisme. S’exhibí durant una setmana amb dues sessions diàries i amb l’aforament complet. Es recaptaren quasi 25.000 pessetes, una elevada quantitat i una mostra dels beneficis que aportava el cine.   

Una altra qüestió que cal destacar és que gràcies als dos teatres de les societats musicals, els veïns de Llíria i de la comarca pogueren gaudir d’uns serveis culturals i d’oci privilegiats per a un poble endarrerit i amb característiques rurals: les millors pel·lícules que s’estrenaven a Espanya, a les poques setmanes ja es projectaven als cines de Llíria; les societats musicals es convertiren en empresàries d’espectacles contractant als més importants actors i cantants nacionals; les millors companyies de revistes i comèdies que actuaven a València també ho feien a Llíria; els quadres artístics tingueren una gran activitat representant sarsueles, comèdies, betlems…    

La làmpara té 10 canelobres de bronze de tres braços amb escultures de muses amb un pes cadascú de 35 quilos (foto Carles Asensi).
La làmpara té 10 canelobres de bronze de tres braços amb escultures de muses amb un pes cadascú de 35 quilos (foto Carles Asensi).
Remat de la làmpara amb una gran corona de bronze amb decoració de fulles i espills que tenen incrustracions de cristalls a mode de pedres precioses (foto Iratxo Atzi).
Remat de la làmpara amb una gran corona de bronze amb decoració de fulles i espills que tenen incrustracions de cristalls a mode de pedres precioses (foto Iratxo Atzi).

Tot aquest procés de construir sumptuosos  teatres i de penjar  làmpares monumentals i luxoses en una època de tantes necessitats, no s’entén sense una explicació sociològica del comportament dels llirians, basada en una intensa  rivalitat d’arrels històriques que fou alhora geogràfica, religiosa i musical. Com molt bé saben els llirians, el poble ha estat dividit en dues parts oposades, rivals: la Part d’Avall enfront de la Part de Dalt o Raval. Cada meitat de Llíria s’ha caracteritzat per tenir unes peculiaritats geogràfiques, religioses i musicals diferents que han servit per a desenvolupar el tradicional antagonisme entre les dues parts. Per eixe motiu, quan la Unió construí el seu teatre l’any 1949 penjà de manera provisional una làmpara modesta, però l’altra societat musical, La Primitiva o el Clarí per als de Llíria, motivats per la construcció del teatre de la Unió, va edificar en 1951 un nou teatre i penjà una gran làmpara. A partir d’aquest  moment a la làmpara de la Unió començaren a anomenar-la «cresol»  per les seues reduïdes dimensions. Per  eixe motiu, i com ja he recordat anteriorment,  s’organitzà a la Unió Musical una extensa comissió de dones unioneres que tenien com a missió recaptar fons per a finançar una nova làmpara monumental  que superara a la dels adversaris. No buscaren a qualsevol fabricant de làmpares. Buscaren al millor, al que transformava les seus làmpares en unes obres artístiques, al que tenia un prestigi més internacional. Quan es penjà a la  Unió la monumental làmpara, els adversaris vaticinaren que aquesta es cauria a causa de les seues dimensions i per eixe motiu es feren popular per aquells anys una poesia que compongué Santiago Aragó i que entre altres qüestions deia:

«Porta una xiqueta rulla

margarides en la mà

i a una d’elles la despulla

preguntant-li a cada fulla

Caurà? No caurà?  Caurà?

 

Xiqueta dels cabells rulls

per què eixa flor t’exaspera?

Tu volgueres que caiguera

perquè ens veus en mals ulls

i fas vida en l’altra vorera.

 

El que hi havia en lo trespol

s’ha arrancat en un pessic

i a instàncies d’un bon amic

s’ha posar este cresol

que sona a Glòria i repic.

 

Millor que eixa? ¡No pot ser!

Ningú a làmpara ens guanya

perquè l’ha feta Mariner

que és el més gran llampister

i el més artista d’Espanya.

 

I encara portes xiqueta

margarides en la mà

i també a cada fulleta

li preguntes desinqueta

Caurà? Caurà…? ¡NO CAURÀ!

   

¡No caurà! I no et desesperes

perquè la sosté l’esforç

de totes les unioneres

que són un manoll de flors

i han posat, per a que t’enteres,

els diners, les mans i els cors».

Detall de la decoració de bronze amb espills (foto Iratxo Atzi).
Detall de la decoració de bronze amb espills (foto Iratxo Atzi).
La làmpara pesa 1.000 quilos i té 13.000 llàgrimes de cristall de Florència (foto Carles Asensi).
La làmpara pesa 1.000 quilos i té 13.000 llàgrimes de cristall de Florència (foto Carles Asensi).

Com acabem de veure, la  contínua rivalitat entre els llirians portà a les dues societats musicals a embarcar-se en projectes molt costosos en una època de grans necessitats econòmiques i socials, com fou l’edificació dels dos teatres i intentar sempre superar al rival fent una obra major o una activitat més important. Però aquest és un tema complexe que ja vaig estudiar i publicar des de la vessant sociològica i identitària  en els anys noranta. 

Per finalitzar sols volguera destacar una vegada més la influència que les dues societats musicals han tingut en el desenvolupament de la sociabilitat entre els llirians. També hem de reconèixer el paper cultural i educatiu que les dues societats han tingut a Llíria difonent la música clàssica entre les classes populars i formant milers de músics  amateurs i molts altres que han fet de la música la seua professió.

(Vull agrair a Carles Asensi i a Iratxo Atzi el magnífic reportatge fotogràfic  que amb altruisme han fet de la làmpara i del qual ací es mostra una selecció)